Avui hem tocat de peus a terra… Els testimonis de les persones amb qui hem parlat ens han fet posar la pell de gallina. Com mes escoltes la gent descobreixes no una historia sino “les histories” amb les que s`enforteixen en la seva vida diaria.
La ciutat de Jenin va ser assetjada durant el 2002, despres de la 2a intifada ja que es considerava un dels nuclis de mes perill per la resistencia. Com sempre, reben els innocents, ens ha xocat veure la Creu Roja destruida i una de les ambulancies cremades quan anaven simplement a socorrer.
Amb la ferralla dels cotxes, un artista alemany va fer l`estatua d`un cavall a l`entrada del camp de refugiats. Alla, es respira un clima intens, les parets plenes dels posters dels martirs, les cases massa properes per poder aprofitar l`espai, els nens i joves al carrer sense saber que fer… I aquesta sensacio d`ofec, de no poder marxar d`un lloc que en el fons tampoc sents com a casa teva, de veure les llums de la terra on abans vivies i veure que passen els anys i que aquests pocs quilometres segueixen essent tant lluny… Es poden dir refugiats aquells que hi son des del 48? Aixo no hauria de ser un fet temporal? I no els hauria d’atorgar algun minim dret, enlloc de ser victimes de noves agressions? Pero quan hem preguntat al Youssef per aquest tema, nomes ens ha pogut contestar amb rabia la humiliant sensacio que viu tota persona refugiada cada cop que ha de fer cua per tenir el seu racionament de menjar. L’ONU no fa res de res per ajudar-me a recuperar la meva casa, la meva vida, la meva terra, pero em dona una mica d’arros. Doncs gracies. Potser si pugues recuperar la meva anterior vida, ja no necessitaria la seva caritat amb regust de culpabilitat. Pero gracies.
Es impactant estar davant del Yousef i mirar-lo als ulls mentre explica la historia de la seva vida, dels seus amics, familiars, companys, veins… la historia d'una gent, d'un poble, la historia de Palestina. Ell ho explica tot amb una aparent serenor pero els seus ulls….. els seus ulls brillen, s'encenen i s'apaguen, mostren tristesa i rabia, impotencia i desesperanaca pero enmig de l'esgotament, lluita i resistencia. De debo que cada vegada que obre la boca totes ens quedem impressionades, el cap ens funciona a mil per hora pensant: I ara que diem? Quina cara posem? En tots els casos hem optat pel silenci, qualsevol cosa que diguessim seria inadecuada perque resulta que el que explica no es pot consolar ni amb paraules ni expressions; no existeix un consol possible davant de tanta, tanta i tantissima injusticia.
Hem visitat un amic del Youssef que ens ha ensenyat una de les poques coses que ha pogut veure de la seva terra des que es aqui… un pedra que el Youssef l`hi ha portat de casa seva, ja que ell no hi pot tornar! Un petit tros de terra, que guarda a la seva casa “provisional” de gran valor per ell. Ens ha impactat. Ens ha impresionat veure que una pedra que nosaltres no li donem cap importancia per ell es l’unic testimoni que queda d’allo que tan anhela, tornar. Despres d’una estona xerrant hem baixat del terrat per posar els peus a terra, I mai millor dit, ja que al baixar ens han proposat de coneixer el pare de Mohamed.
Som a l’any 2002, a les 12 de la nit, un pare de familia seu amb els seus nets i la dona del seu fill al menjador de la seva llar de refugiats. Senten crits al carrer, s’espanten, el neguit puja per l’esquena, decideixen amagar-se a l’habitacio mes segura de la casa, un soldat entra, dos trets, forts i clars, un a la ma i un al peu. L’home cau a terra, te por, creu que es el final, pero veu que no, que encara n’hi ha mes de maldat, l’obliguen a aixecar-se del terra i sortir de casa caminant, per la porta del davant. Camina pels carrers, cau, sembla que el recullen i es desperta a l’hospital. Fi.
Aquesta esfereidora historia podria ser un conte de terror, I be, si que ho es, pero no es un conte, es un relat veridic, el pare del Mohamed, ara al 2008, amb 80 anys a l’esquena i una claredat de ment que fa por.
Tot aixo ens ho explica mentre intentem fer el cor fort, i veure el refresc que ens ha ofert, no podem, es massa, no hi ha paraules, nomes sentiment, ens desbordem, seiem amb ell, l’escoltem i intentem entendre i patir la crua realitat, no podem es massa, pero es real. Aquestes persones son reals, els camps son reals, la violencia es real, la maldat es real, la voluntat es real, la resistencia es real, l’anhel de la justicia es real, la terra es real, Palestina es real encara que el mon ens faci creure que es un miratge.
La veritat es que avui ens hem quedat sense paraules, sense preguntes, sense saber que dir nomes silenci com el que des de tot el mon es segueix donant als palestins.
La ciutat de Jenin va ser assetjada durant el 2002, despres de la 2a intifada ja que es considerava un dels nuclis de mes perill per la resistencia. Com sempre, reben els innocents, ens ha xocat veure la Creu Roja destruida i una de les ambulancies cremades quan anaven simplement a socorrer.
Amb la ferralla dels cotxes, un artista alemany va fer l`estatua d`un cavall a l`entrada del camp de refugiats. Alla, es respira un clima intens, les parets plenes dels posters dels martirs, les cases massa properes per poder aprofitar l`espai, els nens i joves al carrer sense saber que fer… I aquesta sensacio d`ofec, de no poder marxar d`un lloc que en el fons tampoc sents com a casa teva, de veure les llums de la terra on abans vivies i veure que passen els anys i que aquests pocs quilometres segueixen essent tant lluny… Es poden dir refugiats aquells que hi son des del 48? Aixo no hauria de ser un fet temporal? I no els hauria d’atorgar algun minim dret, enlloc de ser victimes de noves agressions? Pero quan hem preguntat al Youssef per aquest tema, nomes ens ha pogut contestar amb rabia la humiliant sensacio que viu tota persona refugiada cada cop que ha de fer cua per tenir el seu racionament de menjar. L’ONU no fa res de res per ajudar-me a recuperar la meva casa, la meva vida, la meva terra, pero em dona una mica d’arros. Doncs gracies. Potser si pugues recuperar la meva anterior vida, ja no necessitaria la seva caritat amb regust de culpabilitat. Pero gracies.
Es impactant estar davant del Yousef i mirar-lo als ulls mentre explica la historia de la seva vida, dels seus amics, familiars, companys, veins… la historia d'una gent, d'un poble, la historia de Palestina. Ell ho explica tot amb una aparent serenor pero els seus ulls….. els seus ulls brillen, s'encenen i s'apaguen, mostren tristesa i rabia, impotencia i desesperanaca pero enmig de l'esgotament, lluita i resistencia. De debo que cada vegada que obre la boca totes ens quedem impressionades, el cap ens funciona a mil per hora pensant: I ara que diem? Quina cara posem? En tots els casos hem optat pel silenci, qualsevol cosa que diguessim seria inadecuada perque resulta que el que explica no es pot consolar ni amb paraules ni expressions; no existeix un consol possible davant de tanta, tanta i tantissima injusticia.
Hem visitat un amic del Youssef que ens ha ensenyat una de les poques coses que ha pogut veure de la seva terra des que es aqui… un pedra que el Youssef l`hi ha portat de casa seva, ja que ell no hi pot tornar! Un petit tros de terra, que guarda a la seva casa “provisional” de gran valor per ell. Ens ha impactat. Ens ha impresionat veure que una pedra que nosaltres no li donem cap importancia per ell es l’unic testimoni que queda d’allo que tan anhela, tornar. Despres d’una estona xerrant hem baixat del terrat per posar els peus a terra, I mai millor dit, ja que al baixar ens han proposat de coneixer el pare de Mohamed.
Som a l’any 2002, a les 12 de la nit, un pare de familia seu amb els seus nets i la dona del seu fill al menjador de la seva llar de refugiats. Senten crits al carrer, s’espanten, el neguit puja per l’esquena, decideixen amagar-se a l’habitacio mes segura de la casa, un soldat entra, dos trets, forts i clars, un a la ma i un al peu. L’home cau a terra, te por, creu que es el final, pero veu que no, que encara n’hi ha mes de maldat, l’obliguen a aixecar-se del terra i sortir de casa caminant, per la porta del davant. Camina pels carrers, cau, sembla que el recullen i es desperta a l’hospital. Fi.
Aquesta esfereidora historia podria ser un conte de terror, I be, si que ho es, pero no es un conte, es un relat veridic, el pare del Mohamed, ara al 2008, amb 80 anys a l’esquena i una claredat de ment que fa por.
Tot aixo ens ho explica mentre intentem fer el cor fort, i veure el refresc que ens ha ofert, no podem, es massa, no hi ha paraules, nomes sentiment, ens desbordem, seiem amb ell, l’escoltem i intentem entendre i patir la crua realitat, no podem es massa, pero es real. Aquestes persones son reals, els camps son reals, la violencia es real, la maldat es real, la voluntat es real, la resistencia es real, l’anhel de la justicia es real, la terra es real, Palestina es real encara que el mon ens faci creure que es un miratge.
La veritat es que avui ens hem quedat sense paraules, sense preguntes, sense saber que dir nomes silenci com el que des de tot el mon es segueix donant als palestins.
