Acabem el Summer camp!

Avui ha estat l'ultim dia del casal. Per acomiadar-nos, en Yousef ha programat un dia diferent dels alters: hem anat a la piscina!!! Us imagineu unes 70 criatures (inclos els leaders, nosaltres i, per suposat, en Yousef) en un autobus de 50 places? Doncs aixi ha estat el viatje, d'una mitja hora de durada, entre raps palestins, joc d'endivinalles i una calor asfixiant. Hem arribat a una mena d'"aquaparc": una zona de picnic amb dues piscines separades. Al arribar, just a l'entrada del parquing de la piscina hi havia tres soldats israelians que han mirat des de fora l'autobus; la veritat es que inclos nosaltres que no estem acostumades als militars, hem passat de la seva presencia i ni tan sols ens hem exaltat; com sempre, aixo forma part de la quotidianitat dels palestins. La divisio de la piscina (una per homes i nens i l'altre per dones i nenes) ens ha xocat bastant pero vaja, que ja ens ho imaginaveml El que ens ha indignat ha estat veure que la piscina d'homes era doble, a l'aire lliure, amb tobogants on els nois corren i es banyen amb banyadors (igual que ho fan al nostre pais); en canvi, la piscina de les noies era molt mes petita i estava tota coberta amb una tela que ens tapava del sol i de possibles "mirades brutes". Tot i lo "protegides" que ens em sentit de possibles mirades d'homes ens ha alucinat veure com, tot i aixi, les dones i nenes segueixen banyant-se amb samarreta i pantalons… Sap tan greu veure que sempre han d'estar tan pendent de com van vestides, com es mouen… Per altra banda, un cop a la piscina, les noies del casal s'han posat a cantar i ballar com mai ho haviem vist al casal, de debo que se les veia alliberades, disfrutant com mai entre elles… Aquestes coses son les que et fan pensar que realment les dones viuen una altre repressio dins de la seva societat, avui es com que han tret tota l'energia que duien dins seu!! S'ho han passat teta a la piscine!! I sabeu que? Avui per primer cop hem vist el cabell de la majoria d'elles!!! I totes tan boniques!!! I els hi hem dit: pero caram! Quins cabells tan bonics que teniu!! Avui a la piscina es com que ha caigut un mur (i no el de l'apartheid que ailla als palestins) sino una mena de mur que hi havia entre les noies i nosaltres, el fet d'estar totes igual vestides ens ha fet sentir d'igual a igual: sense diferencies culturals entre mig!

I aquesta excursio ha servit per finalitzar el summer camp en el que hem colaborat.
Ara comenca la segona part del viatge. Ja no us escriurem mes des d'aquesta sala d'ordinadors del centre on hem dormit. Ara us escirurem des de les diferents diutats de Cisjordania. Anem a coneixer Palestina!

Caos al casal

Arribes a quarts de 9 del mati. Molt be, de 20 liders que hauriem de ser, avui som... 8 (d'aquests 8, 4 som nosaltres)! Amb quin grup em poso avui? Va, amb els mitjans que em ve de gust. I que carai farem avui? Doncs... hmmmm.... Una mica d'esports? futbol? potser volei? va volei. Vinga, que vaig a buscar la pilota a la sala de material... Aqui la teniu. Ah, que ara hem canviat d'idea? que ha arribat El Padrino (un dels liders) i diu que es millor que fem uns "psicollogical games"? doncs cap problema, deixem la pilota de volei aqui al costat per si d'aqui 10 minuts tornem a canviar d'opinio. Vinga tu, que juguem a un joc que sembla que funcioni.... ah, pero ara un lider diu que hem de canviar de lloc perque aqui ja fa massa sol, pero l'altre lider es quedaria una estona mes aqui perque es massa d'hora per pujar a la classe, doncs va, debatem una estona sobre aquest tema (a ple sol) a veure si som capacos d'arribar a un consens. Pero escolta, si tots els liders estem discutim aquest tema, qui carai esta amb els nens i nenes? Res, han parat de jugar i estant esperant amb una calma increible el veredicte. Doncs apa, nem fent fins que perdin la paciencia!
Ves per on, just ara ha arribat el professor de dapky i la meitat de liders se'n van a ballar amb ell. Doncs res, pugem a la classe i a veure si aixi fam algo diferent. Hmmmm.... alguna idea? A aquest grup els tocava musica ara? O un taller? Va Alba, que tens aqui un grup per fer una mica de musica, ok? Gemma, Laila podeu fer un taller amb aquests? o potser amb aquells altres.... i els de teatre, on son els de teatre?
I enmig d'aquest merder.... arriba el nostre home, el Youssef, sobre qui, en teoria, cau la responsabilitat que aixo rutlli... i el que es evident es que aixo no rutlla de cap manera. Pero tranquils que la tecnica pedagogica d'en Youssef es la mes eficac de totes: amb 4 crits autoritaris ho acabem de desorganitzar del tot!! (i de passada desanimem els pocs monitors que si que estan monivats i no defalleixen en els seus intents frustats de fer que aixo vagi endavant).
Pero hi ha una cosa que no falla mai. Varia l'hora a la que arriba, que sol ser en el moment en que estas fent una activitat que funciona, que mira que ha de costar trobar aquest moment! Pero vaja que arribar, arriba i s'interromp qualsevol cosa que s'estigui fent. Es el moment de la pita, l'esmorzar que cada dia tenim al casal.

El pitjor de tot plegat es que debeu estar pensant: home si no feu reunions preparatories on decidiu les activitats del casal, es normal que us trobeu amb tot aquest caos.... que no fem reunions? QUE NO FEM REUNIONS? QUE NO FEU REUNIOOOOONS? N'hem fet tantes, tantissimes, des que som aqui! Reunions on erem 20, reunions on erem 15, reunions on erem 8.... El nombre varia (decreix), pero hi ha 5 persones que hi son sempre: Nosaltres 4 i en Youssef. I si servissin perque el casal funciones, estariem disposades a fer aixo i mes (som les voluntariessupermotivades), pero es que son taaaan inutils aquestes reunions, que hem d'admetre que des d'ahir ja ens ho prenem d'una altra manera mes relaxada... Tot just ens queden 3 dies aqui... poc podem fer amb aquest temps. Avui a la reunio hem pogut comentar amb ells alguns punts de millora del casal. Esperem poder-ne seguir parlant, fan una feina molt interessant amb la canalla i es la idea que els volem transmetre. Pero si a sobre ho fessin de manera organitzada, seria genial. Intentarem ajudar-los en aquesta reflexio autocritica, en el que ens sigui possible. Nosaltres tambe ham fet errades i n'hem de ser conscients.

Per cert, avui en Youssef ha rebut una trucada. L'altre dia dos joves d'uns 20 anys van venir a espiar que es el que fem al casal. Van intercanviar unes paraules amb el Youssef, en que li van criticar la falta d'organitzacio del casal (mira, en aixo de rao no els en faltava!) i el Youssef els va acabar fent fora, aixo es un recinte educatiu, si no tens res a veure amb l'activitat que hi estem duent a terme no hi has de fer res. La historia no acaba aqui. Avui en Youssef ha rebut una trucada del ministeri d'educacio palesti demanant explicacions de per que les activitats del summer camp es fan amb els nens i les nenes barrejats. Que us sembla? L'altre dia, algu comentava que potser ens posicionem massa en aquest blog. Als que preferiu no saber el nostre posicionament perque no us condicioni, pareu de llegir aqui. Gracies.
Que carai es el que passa aqui exactament, que s'hagi de donar explicacions per fer una activitat educativa en la que es barregen nens i nenes? De veritat que estem al segle XXI? No ens ho acabem de creure...
I que carai es el que passa que un poble que te molta feina a fer per acabar amb la repressio israeliana que esta patint des de fa tant de temps, es dediqui a perdre el temps reprimint a la meitat de la seva propia poblacio, les dones, que com sempre son les que s'enduen la pitjor part. Les doblement oprimides. Les doblement negades.

Assentaments Jueus

L'altre dia, despres del "Summer Camp" vam contactar amb un taxista, en Mohammed Ziud, que, juntament amb uns nois del casal, ens van portar a veure un assentament jueu ara ja abandonat. L'antic assentament es troba a dalt de tot d'un turonet al costat de Jenin. Quan estava ocupat, la carretera (d'uns 4 o 5 km) que t'hi duu des de la ciutat estava tota custodiada per militars. La situacio de l'assentament, igual que tots els que hi ha per territoris palestins, no era pas casual sino totalment estrategica. Des de l'assentament els jueus gaudien d'unes vistes brutals de tota la ciutat de Jenin, de manera que ho podien controlar tot. I no nomes controlaven els habitants de Jenin sino tambe els seus recursos. Els jueus quan ocupen territoris desvien els recursos dels palestins cap a les seves cases, com el tema de l'aigua. Els pous d'aigua o be queden a l'altre banda del mur o s'ho maneguen per fer-se'ls seus.
Els jueus van abandonar l'assentament a causa de la resistencia que va oferir Jenin que, com ja hem explicat anteriorment, es conegut per la seva constant lluita contra la ocupacio. Els jueus, pero, quan van abandonar el territori, no ho van fer pas amb la cua entre les cames, sino que abans de marxar van destruir tot l'assentament i les carreteres perque els palestins no poguessin aprofitar res de res; tambe van cremar tots els camps d'oliveres que els envoltaven, una font d'ingressos molt important pel poble palesti. El mes fort de tot, pero, es que aquest assentament no era pas una primera residencia de families jueves sino que en aquest cas era una segona residencia, les families vivien a l'altre banda del mur, a Israel. Com s'ho feien per fer notar la seva presencia als palestins? Doncs, per torns (i sempre protegits per militars) hi anaven a passar el dia: hi anaven ben d'hora al mati i a la nit tornaven a Israel a dormir.
Us podeu imaginar l'ofec que aixo suposa pels palestins? Cada cop que aixequen la vista es troben amb aquest gran ull que els despulla perque no oblidin que respiren dins d'una terra ocupada, dins d'una preso que cada cop els oprimeix mes.
Aquest assentament que vam anar a visitar, pero, en realitat era un camp militar israelia. De fet, a uns pocs quilometres, encara hi entrenen els militars, l'aviacio ho fa sobre el cel de Jenin. No te collons l'assumpte?
Es impactant l'ofec que els israelians provoquen als palestins. A mes a mes dels assentaments, hi ha el tema del mur. Una serp que es recargola per la vida dels palestins oprimint-los i asfixiant-los, que els obliga a reconstruir quantitat de vegades les cases que aquesta serp engulleix. Us podeu imaginar una escola on el mur li fa de paret? I a mes a mes no respecten la linia verda, les fronteres que la ONU va delimitar per diferenciar el que queda de Palestina d'Israel. El mur l'estan construint dins de territori palesti tot menjant-se pobles i terres: quantitat de palestins no poden anar a treballar la seva terra perque aquesta ha quedat a l'altre banda del mur!
Que mes estan disposats a fer els israelians per atacar els palestins?

Freedom Theatre

Teatre d`Arna`s Children
http://www.thefreedomtheatre.org/

Ahir a la tarda vam coneixer el Freedom Theatre del camp de refugiats de Jenin conegut tambe com el teatre de l`Arna que surt en un documental que potser alguns de vosaltres ja heu vist que es diu Arna`s Children. Hem estat parlant amb el Juliano (quin tros d`home), el fill de l`Arna, que es qui porta actualment tot el projecte. L`any 1993 l`Arna, una dona israeliana, va comencar a treballar a partir del teatre amb nens i nenes del camp de refugiats, primer al carrer, mes endavant en una petita sala i finalment va aconseguir crear un petit teatre. El 1995 va morir i va acabar el projecte que ella havia iniciat. El 1998 en Juliano va haver d`exiliar-se per les pressions de l`Estat d`Israel. Despres de l`assetjament del 2002 el teatre va quedar totalment destruit. Aquell mateix any, en Juliano retorna al camp i descobreix que tot el grup de nens amb qui havia fet teatre ha mort i pren la decisio de quedar-se. Actualment s`ha reconstruit el teatre, amb tots els esforcos que aixo implica i, pel poc que hem pogut coneixer, es molt mes que un "teatre". En Juliano ens ha estat argumentant el sentit del seu projecte: reconstruir cases? Aixo ja ho podem fer nosaltres! El que ens cal es reconstruir les ments! La destruccio es molt mes profunda i el teatre esdeve una forma de construir una identitat, una eina per a conduir la seva vida. A mes, la zona de Jenin ha estat durant molts anys seguits atacada i destrossada. La gent te molt poca esperanca i confianca en el futur, hi ha hagut a mes, una destruccio de tota l`estructura social. Ens ha presentat els seus "delinquents" son nens que viuen entre violencia, maltractaments, drogues... Alguns d`ells han tirat mes d`un coctel molotov... La motivacio d`arribar a ser actors de teatre es converteix en el motor perfecte per a aprendre. Que cal per a ser un bon actor? Poder llegir el text i per tant, s`animen a llegir. Tambe cal saber angles per poder fer contactes, i aixi doncs els cal aprendre`l. Tambe cal llegir i formar-se amb llibres i videos... Es converteix en una mena de terapia, en un cumul d`experiencies, en una forma de vida. Potser pocs d`ells arribaran a ser actors professionals realment en el futur pero seran persones amb capacitat critica i conscients de la seva identitat. A mes, quan va acabar l`assaig, en Juliano va repartir fotocopies amb la historia de Mahmud Darwish un poeta palesti que es considerat el poeta de la resistencia que ha mort aquesta setmana. Els hem vist ballar d`una manera impressionant i tambe hem pogut veure un trosset d`una impactant obra de teatre des de la nakba i des dels fets del 1948. I es que la historia palestina segueix passant de pares a fills malgrat que ells ja siguin els fills dels refugiats, malgrat que no hi hagi canvis, malgrat segueixin les injusticies... Despres ens han passat uns esquetxos de teatre sobre gags que havien fet dels internacionals: arribaven com a supermans, com a salvadors, a donar consells, a imposar la seva sense escoltar, a buscar l`ultima noticia del lloc de moda, a fer el hippie a les manifestacions, a donar una mica de menjar... Els internacionals fan mes mal que be ens han dit. Aixo fa plantejar com ha de ser la intervencio d`un voluntari, questionar que es el que volem. Cal ser molt coherents i que tots plegats ens plantegem que es el que realment volem per Palestina i esperem que juntament amb tots vosaltres ho puguem aconseguir.

Converses

Ja fa uns quants dies que som aqui, i aixo son moltes pites ingerides, i per tant moltes converses tingudes. Entre pita i pita, a vegades sorgeix una conversa interessant, com la de fa unes quantes nits, mentre estavem en una casa, sota la fresca, fumant una mica d'argila, i amb bona companyia, s'ha de dir. Parlant parlant vam acabar indagant sobre les dues cultures tan contraposades que conviuen cada dia amb nosaltres i formen l'atmosfera que ens uneix. De seguida van sorgir les preguntes, i tot seguit les respostes.
Perque les dones porten vel? Que en penseu del matrimoni? Creieu que teniu llibertat? Perque les dones casi no passegen pels carrers? Perque mai se les veu en un establiment public de lleure? Les respostes tot i ser diverses desembocaven a una mateixa reflexio, i per ajudar la nostra comprensio occidental ens van posar un exemple molt clar " Oi que quan tens una joia preciosa, l'amagues i la guardes be perque no li passi res? Oi que no l'exposes perque ningu tingui la tempacio d'agafarla?" Doncs aixi son les dones per ells, una mena de pedra preciosa que es millor tenir-la guardada a casa, perque no es malmeti. Tot aixo va guarnit amb un gran llac fet de paraules com: religio, deure, pecat, obligacio, costum, tradicio...
Aixi doncs, entre nois i noies quasi no hi ha contacte, fisic, el noi quan es vol casar va a casa la noia a demanar-li al pare la ma, hi ha un temps de prometatge on la parella decidira si s'agrada i si hi ha un futur, durant aquest temps estaran quasi sempre controlats per una tercera persona, un testimoni... fins arribar al matrimoni, on hi ha via lliure, ja que la dona es de l'home i per tant tot es licit, aixo si, sempre de portes cap endins, i amb el resguard de la intimitat de la llar.
Dins d'aquest debat tan fructifer, hi havia un element molt interessant, una noia palestina, voluntaria en una organitzacio que fan teatre educatiu, per escoles i casals d'estiu, d'entre moltes altres coses, que anava questionant el que deien els nois. Per exemple, quan els nois deien que una noia al anar tapada evitava les mirades acusadores i asfixiants dels homes, la Mai (voluntaria) els i va fer una reflexio digne de mencionar: i el que hauriem de fer tots plegats, en comptes de tapar les dones, per evitar les mirades dels nois, no s'haurien de rentar els ulls, i apendre a respectar? Som nosaltres les que ens hem de tapar, perque els nois no saben mirar? No hauriem de canviar doncs el punt de mira i comensar a impartir uns valors diferents? Comensar d'arrel, amb una educacio diferent, quan son nens? Aquestes paraules en boca d'una noia de Palestina, ens van semblar molt alliberadores, ja cridavem feminisme quan de sobte la truita es va capgirar, i ella mateixa va dir que una dona casada te l'obligacio de complaure al marit amb tot allo que ell desitgi, per evitar que busqui a fora el que no pot tenir a casa. Era doncs un discurs ple de contradiccions, les mateixes que envolten aquesta cultura i la seva manera de viure.
No deixa de ser curios que una societat que fa tants i tants anys que pateix una repressio externa tan forta que abarca cada petita part de la seva vida, s'esforci tan per afegir-hi una repressio interna, molt mes potent que l'externa, ja que forma la manera de pensar d'aquestes persones i per tant conforma la seva identitat.

Una altre nit la conversa va agafar un altre cami, i vem comensar a parlar de politica.
Voliem saber quina era la situacio politica real de Palestina, els grups politics i la divergencia d'opinio que hi ha envers ells. Aquella nit ens va ajudar a trencar alguns topics, i vam coneixer mes i mes de la realitat tan crua que viu el poble palesti.
Respecte Hammas que es el grup politic que mes ens crida l'atencio, tothom coincidia en que, tot i haver fet bones coses pel poble palesti, a nivell d'escoles, infraestructures... a nivell internacional els ha perjudicat perque son el grup mes armat de la resistencia palestina, i no accepten tenir relacions amb Israel, no cedeixen amb el tema de debat de les fronteres i el territori. Hammas reclama doncs el dret de retorn dels palestins del 48, i no accepta l'Estat d'Israel. Tambe seria el grup politic que mes obertament lluita contra Occident. Els nois coincidien amb els objectius ideologics de Hammas, pero no amb els mitjans utilitzats per aconseguir-ho.
Amb el grup politic de Fateh, el sentiment es mes de rabia i d'impotencia ja que no han sabut fer front a l'estat d'Israel, i a mes se`ls considera un grup politic corrupte que no ha fet cap be pel poble ni se n'ha preucupat mai. Aixi mateix son el grup politic que mes favors rep d'Occident, i d'alguna manera el mes inofensiu.
Tot i aquests raonaments, les opinions eren molt diverses, i nomes eren tres nois que no aconseguien posar-se d'acord sobre quin era el millor partit per Palestina, imagineu-vos doncs com es a gran escala, amb milions d'habitants, on ni tant sols en aixo es poden posar d'acord. I es que la dispersio es un dels grans problemes amagats als que s'enfronta el poble palesti des de ja fa uns anys. I es justament aquesta dispersio que fa que politicament siguin debils.

Josep, tirem la tovallola!

Per petits problemes tecnics (ens vam quedar sense llum) i per la vida intensa no hem pogut escriure fins avui. Pero estem molt contentes de les ansies del nostre public! Han passat moltes coses... Per on comencem?
L'altre dia, quan vam acabar la llarga jornada al casal d'estiu, el Yousef ens va portar a coneixer en Taher. La seva feina es la de representar la veu del poble de Jenin, fer justicia dins d'un mon que aquesta paraula, pero, te un significat simbolic. Ell treballa als Jutjats de Jenin. Ens va rebre al seu despatx situat dins d'un edifici bastant fet pols a causa de l'assetjament de Jenin al 2002. L'entrevista que vam tenir amb ell va ser una mica caotica ja que cada vegada es veia interrompuda per diferents persones que entraven i sortien de la sala enmig de variesl trucades telefoniques. En Taher es el cap de la policia local, cada zona de Palestina te la seva policia que funciona independentment del govern. Ell treballa pel department que s'encarrega de documentar tots el crims que ocorren entre els palestins i els comesos per part d'Israel, entre ells la multitud d'assassinats realitzats durant l'assetjament del 2002. Recullen tota la informacio i l'envien a la cort general que es troba a Ramallah. Documenten per tenir proves del que els hi passa per si un dia ho peden enviar a la cort internacional, que per ara els es impossible perque l'estat d'Israel no els hi ho permet. Els crims que mes es donen son els enfrontaments entre persones, violencia i robatoris a causa de la situacio economica que viu Jenin per culpa de la ocupacio. Els assentaments jueus afecten a la seva manera de treballar. La majoria de crims ocorren a la zona C, que forma part d'Israel, i ell per entrar a investigar necessiten un permis d'Israel que, com no es d'estranyar, els provoca dificultat de moviment. El mur tambe els dificulta la mobilitat i tambe els checkpoints, on quantitat de vegades els soldats els retenen i no poden fer be la seva feina. Els retenen tot i saber que, per exemple, en Taher es un alt mandatari i ho fan expressament per humiliarlo. A Palestina hi ha un caos entre policies i militars: els que van de color verd son els 'national scurity' que treballen amb el sistema militar palesti, els que van de blau son la policia local que treballa per la societat civil i els que oprimeixen, maten i humilien son els soldats israelians. Per suposat es incomparable l'armament del que disposa qualsevol autoritat palestina de la dels israelians. A mes a mes, Israel sempre els posa traves i no respecta cap autoritat palestina. El 2002 Israel els va robar tots els documents que guardaven de la desgracia ocorreguda al camp de refugiats perque els palestins no disposing de les evidencies que, si mai surten a la llum, demostrarien com l'estat d'Israel vulnera continuament els drets humans.
El casal d`estiu es com viure un petit caos, anarquisme pur i dur. Fem reunions eternes on es decideixen les activitats i l-organittzacio dels liders, pero l`endema (no sabem com ho fan) tot es desmunta i tot s`improvitza i es clar, aixo fa que costi una mica, a mes, sumeu-hi els diferents rols i relacions que hi ha entre ells, nens nous cada dia, monitores i nenes que porten els seus germans petits que ploren, monitors que venen un dia i desapareixen i de nous que en van apareixent (ens costa assabentarnos de si son monitors o nens) ara nosaltres ben felices aqui al mig!!! I de cop apareix un grup de titelles que ens va salvar el mati...

Petites anecdotes: evidenment quan es va parar la llum teniem una rentadora posada (un trasto que ens han portat pq ens tracten com princeses) i vam deixar la roba 48h amb aigua bruta, una flaire... Ens ha vingut a gravar la tv palestina, mirarem de penjar-ho al blog! Una altra tarda una mica mes i ens quedem al centre pq no podiem obrir la porta... i es que el que no ens passi a nosaltres...

Avui hem fet dia tranquil.let, hem anat a dinar a casa el Yousef i hem pogut coneixer una mica la vida en una familia palestina. Per cert, no sabem si ens coneixereu quan tornem pq no parem de menjar una dieta poc equilibrada... farem cara de pita!!!

Camp de refugiats, Jenin

Avui hem tocat de peus a terra… Els testimonis de les persones amb qui hem parlat ens han fet posar la pell de gallina. Com mes escoltes la gent descobreixes no una historia sino “les histories” amb les que s`enforteixen en la seva vida diaria.
La ciutat de Jenin va ser assetjada durant el 2002, despres de la 2a intifada ja que es considerava un dels nuclis de mes perill per la resistencia. Com sempre, reben els innocents, ens ha xocat veure la Creu Roja destruida i una de les ambulancies cremades quan anaven simplement a socorrer.
Amb la ferralla dels cotxes, un artista alemany va fer l`estatua d`un cavall a l`entrada del camp de refugiats. Alla, es respira un clima intens, les parets plenes dels posters dels martirs, les cases massa properes per poder aprofitar l`espai, els nens i joves al carrer sense saber que fer… I aquesta sensacio d`ofec, de no poder marxar d`un lloc que en el fons tampoc sents com a casa teva, de veure les llums de la terra on abans vivies i veure que passen els anys i que aquests pocs quilometres segueixen essent tant lluny… Es poden dir refugiats aquells que hi son des del 48? Aixo no hauria de ser un fet temporal? I no els hauria d’atorgar algun minim dret, enlloc de ser victimes de noves agressions? Pero quan hem preguntat al Youssef per aquest tema, nomes ens ha pogut contestar amb rabia la humiliant sensacio que viu tota persona refugiada cada cop que ha de fer cua per tenir el seu racionament de menjar. L’ONU no fa res de res per ajudar-me a recuperar la meva casa, la meva vida, la meva terra, pero em dona una mica d’arros. Doncs gracies. Potser si pugues recuperar la meva anterior vida, ja no necessitaria la seva caritat amb regust de culpabilitat. Pero gracies.
Es impactant estar davant del Yousef i mirar-lo als ulls mentre explica la historia de la seva vida, dels seus amics, familiars, companys, veins… la historia d'una gent, d'un poble, la historia de Palestina. Ell ho explica tot amb una aparent serenor pero els seus ulls….. els seus ulls brillen, s'encenen i s'apaguen, mostren tristesa i rabia, impotencia i desesperanaca pero enmig de l'esgotament, lluita i resistencia. De debo que cada vegada que obre la boca totes ens quedem impressionades, el cap ens funciona a mil per hora pensant: I ara que diem? Quina cara posem? En tots els casos hem optat pel silenci, qualsevol cosa que diguessim seria inadecuada perque resulta que el que explica no es pot consolar ni amb paraules ni expressions; no existeix un consol possible davant de tanta, tanta i tantissima injusticia.
Hem visitat un amic del Youssef que ens ha ensenyat una de les poques coses que ha pogut veure de la seva terra des que es aqui… un pedra que el Youssef l`hi ha portat de casa seva, ja que ell no hi pot tornar! Un petit tros de terra, que guarda a la seva casa “provisional” de gran valor per ell. Ens ha impactat. Ens ha impresionat veure que una pedra que nosaltres no li donem cap importancia per ell es l’unic testimoni que queda d’allo que tan anhela, tornar. Despres d’una estona xerrant hem baixat del terrat per posar els peus a terra, I mai millor dit, ja que al baixar ens han proposat de coneixer el pare de Mohamed.
Som a l’any 2002, a les 12 de la nit, un pare de familia seu amb els seus nets i la dona del seu fill al menjador de la seva llar de refugiats. Senten crits al carrer, s’espanten, el neguit puja per l’esquena, decideixen amagar-se a l’habitacio mes segura de la casa, un soldat entra, dos trets, forts i clars, un a la ma i un al peu. L’home cau a terra, te por, creu que es el final, pero veu que no, que encara n’hi ha mes de maldat, l’obliguen a aixecar-se del terra i sortir de casa caminant, per la porta del davant. Camina pels carrers, cau, sembla que el recullen i es desperta a l’hospital. Fi.
Aquesta esfereidora historia podria ser un conte de terror, I be, si que ho es, pero no es un conte, es un relat veridic, el pare del Mohamed, ara al 2008, amb 80 anys a l’esquena i una claredat de ment que fa por.
Tot aixo ens ho explica mentre intentem fer el cor fort, i veure el refresc que ens ha ofert, no podem, es massa, no hi ha paraules, nomes sentiment, ens desbordem, seiem amb ell, l’escoltem i intentem entendre i patir la crua realitat, no podem es massa, pero es real. Aquestes persones son reals, els camps son reals, la violencia es real, la maldat es real, la voluntat es real, la resistencia es real, l’anhel de la justicia es real, la terra es real, Palestina es real encara que el mon ens faci creure que es un miratge.
La veritat es que avui ens hem quedat sense paraules, sense preguntes, sense saber que dir nomes silenci com el que des de tot el mon es segueix donant als palestins.

Assetjament a Tel Romeida

Ens agradaria compartir amb vosaltres una historia que ha passat a un dels altres grups de gent catalana que esta aquests dies per terres palestines. L’acabem de rebre per mail i ens ha impactat bastant…

“Avui hem visitat la ciutat d’Hebron I l’assentament de colons a Tel Romeida. Durant la visita a Tel Romeida, hem pogut comprovar la violencia dels colons vers les families palestines que viuen ben aprop de les cases jueves: tiren pedres als nins palestins en el seu cami a l’escola, tiren pedres a les cases, tot tipus de merda al jardi, etc.
Despres de visitar dues families palestines, hem tornat cap a al centre de la ciutat per a veure un video sobre la violencia dels colons a la ciutat d’Hebron. Pero no ha calgut, perque ho hem vist amb els nostres propis ulls.
Just quan baixavem una rampa per accedir al carrer del primer assentament a la ciutat, ha aparegut una dona colona darrere el nostre pas. Ella ens seguia tot el temps i ens feia fotografies. En poc temps s’han aplegat mes colons al nostre voltant, la majoria d’ells nens. No ens deixaven seguir el nostre pas i cada cop es posaven mesviolents, un d’ells ha donat un cop de peu a la cama del nostre company, que estava prenent imatges amb una videocamara durant la visita. Creiem que la dona ha trucat la policia denunciant-lo.
Quan hem arribat al carrer de l’assentament, el grup de colons era mes nombros, molts d’ells ens gravaven amb camara de video o ens feien fotos. La policia s’ha presentat al lloc, no han fet res excepte demanar-nos els passaports. Els colons ens cridaven mes fort, no ens deixaven continuar i han empes alguns dels nostres companys. Poc despres ha arribat el cap de la policia, comunicant que el company que ha rebut el cop de peu estava arrestat per haver atacat uns colons, havia d’acompanyarlos a comisaria i se li obriria una investigacio policial. Finalment, un alter company del grup l’ha acompanyat per fer d’interpret, donat que el company arrestat no sap parlar angles. Nosaltres hem pogut marxar escoltats per la policia cap al checkpoint mes proper, tot i que no ens hem salvat d’alguna escopitada dels colons.
Ara som a la seu de la IPYL, esperant que deixin anar els nostres companys. Fa una hora I mitja que esperem, pero ens han dit que aviat els deixaran anar.
Nomes voliem que sapiguessiu el que ha passat, nosaltres estem be, pero ens sentim molt impotents. Si a nosaltres ens ha passat aixo imagineu el dia a dia dels palestins”.

certes coses universals

Hi ha certes coses que son universals i aquests dies hem descobert que la infancia es una d'elles. Les eternes reunions de monitors, amb discrepancies incloses, tambe...

I es que des d'ahir, hem comencat la nostra tasca com a voluntaries al casal d'estiu. Imagineu-vos uns 80 xavals, dividits en 4 grups, d'entre 6 i 14 anys. Fins a 14 anys, perque als 15 ja formen part de l'equip de monitors (aqui se'n diuen liders, que no deixa de ser un nom que ens fa una mica de riure...), i encara que aqui tots semblin mes grans del que son, no deixen de tenir quinze anyets... Tots ells i elles voluntaris.

L'objectiu del casal, es pot resumir en oferir una activitat ludica i educativa als infants i joves de Jenin, durant l'epoca en que no hi ha escola. L'activitat es als matins, de nou a quarts de dues, amb dinar inclos (una pita).

Ahir i avui hem pogut incloure algunes activitats 'nostres'. Que ens ha sorpres? Doncs comprovar que els nens i nenes s'ho passen igual de be amb exactament les mateixes activitats que fariem amb nens i nenes catalans (avui hem cantat amb ells el 'make tume', que sera el proper, unes caramelles?). I que hi ha tants jocs i contes similars! El joc de les cadires, el del mocador, la bomba, el picaparet, el boogieboogie... si fins i tot compartim el conte de la caputxeta vermella (tot i que la protagonista palestina te un altre nom mes poetic: leila!)

Hem d'admetre que hem arribat amb la nostra 'manera de treballar' occidental, en que ens agrada tenir-ho tot programat (o gairebe) i ens ha descolocat una miqueta que aquest grup treballes de manera mes improvisada, amb els riscos que aixo comporta: Son mltes hores per omplir amb activitats, son grups d'uns 5 monitors i cal posar-se d'acord... pero sobretot i el que mes ens preocupa, quin ha de ser el nostre paper enmig d'aquest petit caos?

Us podeu imaginar que nosaltres no hem sabut massa que ni com dir-ho (home, venir de fora i posar-te a donar llicons, no es la millor manera d'entrar amb un grup de gent que porta treballant des de fa temps)... pero no tenim maneres de treballar tan diferents, ells tambe han vist que l'organitzacio fallava una mica i havent acabat el casal, ens hem reunit tots i totes al centre per plantejar l'activitat de dema d'una altra manera. No us podeu imaginar com ens ha costat arribar a una conclusio!! (si, aqui les reunions de monitors son tan llargues com a catalunya, no es broma!). El cas es que hi hem arribat. Ja us explicarem com ha anat...

Nomes una darrera reflexio, i es que quan pensem activitats a fer amb aquests nens i nenes, hem de tenir cura amb algunes coses. Avui, explicant el conte de la rateta que escombrava l'escaleta als monitors i monitores, un d'ells ha proposat de canviar el final per un que no fos tan tragic. Que aqui ja n'hi ha prou de coses tristes. De rao no n'hi falta.

La primera dosi de realitat

(A la foto hi falta l'Alba... pero ella era qui la feia!!!)

Despres de passar una nit i un dia a Jerusalem, ens vam llevar i vam comencar el nostre cami cap a Jenin. Per arribar a Jenin primer de tot vam agafar un autobus que ens va deixar a Ramallah. Vam topar-nos per primer cop amb la serp que empresona els palestins, el mur de l'apartheid. Alla vam passar pel primer checkpoint, pero com que era el sabat (el dia de descans dels jueus) no hi havia gaires militars, es impactant haver de passar per una frontera dins dun mateix pais. Avancant per la carretera ens vam topar amb petits controls militars i, finalment, vam arribar a Ramallah. Quan vam baixar del bus vam sentir per primer cop que estavem a Palestina. Des d'alla vam agafar un taxi que ens va portar directament fins a Jenin. Per arribar a Jenin, pero, no vam poder passar per Nablus perque el taxi no te permis per fer-ho, i si ho haguessim fet hauria dhaver deixat el taxi a Nablus. Aquest fet, pero, el taxista ens ho va explicar com la cosa mes normal del mon i, de fet, aqui forma part de la quotidianitat dels palestins. Durant el trajecte vam estar parlant moltissim amb ell, no vam parar de fer-li preguntes. Ens va explicar la situacio dels palestins: hi ha molts aturats perque no hi ha feina i una de les sortides es fer-se taxista, el problema que tenen els taxistes, pero, es que si els soldats israelians no els deixen passar un checkpoint han d'agafar rutes alternatives: carreteres que pugen per les montanyes i que fan malbe els cotxes. Ens va explicar que els palestins estudien tant com poden, ja que no hi ha feina estudien per formar-se. De manera que, quan recuperin la terra que es seva, podran construir un estat propi competent i autosuficient, una societat preparada.

Una de les coses que mes ens va impactar durant el trajecte van ser els assentaments jueus amb els que et vas topant. Es sorprenent perque es reconeixen a l"instant. Petites arees de Palestina ocupades per unes construccions de cases amb teulada vermella i organitzades circularment, de manera que cada cop que creixen ocupen un cercle mes d'una terra que no es seva.

Finalment vam arribar a Jenin, la ciutat on estarem fent el casal d'estiu. Ens va rebre al mateix centre el Yousef, un palesti activista que porta aquest centre on s"hi fa de tot. Nomes arribar ens va explicar un munt de coses sobre la situacio dels palestins, semblava que tingues moltes ganes de que sabessim ben be on som. Ens va explicar que fa uns anys al costat de Jenin (la ciutat Jenin que s'uneix amb el camp de refugiats de Jenin) si que hi havia assentaments jueus, pero que la resistencia de Jenin fou tan gran que van haver de marxar. Visca! Per altra banda, tenen bastants problemes amb l'aigua, els israelians es queden amb els pous d'aigua dels palestins, fins i tot construint el mur de manera que els pous quedin en territori israelia. Ara ells, els palestins, han de comprar l'aigua a qui els hi ha robat: mes humiliacio pels palestins.

La dona i els fills d'en Yousef viuen a 15 minuts de Jenin, a l'altra banda del mur, i ell no hi pot passar. Per sort, la seva familia el pot anar a veure, pero per fer-ho han de fer una gran volta i entrar per Tulkarem. De totes maneres no podrien viure pas aqui perque aleshores no podrien tornar a la seva ciutat de l'altra banda del mur, de fet ja s'han assabentat que els seus fills el venien a veure sovint i han perdut el dret a la sanitat publica israeliana... tot aixo i moltes coses mes ens ho explicava amb molta serenor pero amb una profunda tristesa que els seus ulls no podien amagar. Aquestes histories es repeteixent continuament a la vida dels palestins, poc a poc les anirem coneixent i les escriurem perque des de fora d'aquesta preso la gent pugui ser-ne mes conscient.

Un fet sorprenent es la diferent manera que els palestins tenen per continuar endavant. N'hi han que escullen la resistencia, com el Yousef, que ens va explicar que si volgues ell podria estar vivint a on fos d'Europa, pero que no se'n anira perque si tots els palestins fessin el mateix, seria posar les coses massa facil als israelians, que son un exercit amb estat a diferencia dels palestins que son un poble sense estat. I es que la societat israeliana no es una societat formada per civils sino per militars, tot israelia, inclos les dones, seran, son o han estat militars. A diferencia del Yousef, pero, el taxista que ens va portar fins a Jenin ens va explicar que si ell pogues marxaria de Palestina, esta fart de la seva situacio. La opressio que viuen els palestins desencadena diferentes maneres de lluitar per la vida, i en Yousef i el taxista en son dues de ben diferents. Tot i entendre i respectar la visio del taxista, la lluita d'en Yousef es admirable i tant de bo la comunitat internacional no permeti que els palestins hagin d'acabar abandonant LA SEVA TERRA.

Jerusalem

Jerusalem, la terra promesa, terra santa, sagrada per les tres religions monoteistes mes importants del mon, la musulmana, cristiana i jueva. Be tot aixo ja se sap, el que no arriba tan a les nostres terres es que els espais sagrats estan custodiats per les armes, creant aixi un contrast que es present en cada raco, en cada pedra, en cada carrer formant una terra tan anhelada per uns i altres, Palestina.
Camines i els sentits s'impregnen de tot, de cada olor, de la carn, el peix, els dolcos, la roba, les especies teixint una gran alfombra de cultures amb colors i molts matisos. Sota els arcs apuntats d'un dels mercats arabs, et creues amb els armenis, els peregrins de turisme, els musulmans que van a pregar a les mesquites, i fins i tot algun jueu, fins arribar a la part jueva, on tot canvia. El missatge es directe, i clar, un exemple n'es el mur de les lamentacions. Ara l'alfombra ja nomes te dos colors el negre de la vestimenta dels jueus i el verd dels militars, que agafats de la ma preguen per la "seguretat" de la seva nacio mentre es balla la dansa del terror.

Ja hem arribat!

Un missatge molt i molt curt per dir que ja som a Jerusalem. A l'aeroport no hem tingut cap problema (tot i que nosaltres hem seguit amb el nostre teatre de fer veure que no coneixíem de res a la resta de catalans que hi havia al vol).
Ara mateix estem al pis de la Maria, que és on passarem la nit. Aprofitarem el dia per conèixer la ciutat de Jerusalem i demà pujarem recte amunt cap a Jenin, que amb els check-points no sabem quant tardarem...
Un petonàs ben fort!

Tot a punt!

Hola a totes i tots!
Benvingudes i benviguts al nostre espai "Falastin Horra", que en àrab vol dir llibertat palestina.
D'aquí ben poc, escriurem des de terres PALESTINES, tot i que alguns s'entossudeixin en nombrar-les Israel...

Amb un títol i una entrada així, som conscients que explicitem de forma clara quin és el nostre posicionament en aquest conflicte (sí és que pot merèixer el nom de conflicte, quan es tracta d'un estat fort contra un de dèbil). Ara bé, també volem deixar ben clar que no som antisraelianes, que sabem que entre la societat israeliana hi ha de tot (com a tot arreu) i hi ha també sectors mobilitzats en contra del que està fent el seu propi govern i això, tenint en compte la paranoia en la que viu immersa la societat isareliana, té molt de valor.

Com la majoria de vosaltres ja sabeu, anem a Jenin, que està al nord de Cisjordània, a fer de voluntàries a un casal d'estiu amb nens i nenes al Creative Cultural Center. Es tracta d'una associació no governamental creada per un grup de gent jove de Jenin, amb el propòsit d'oferir serveis educatius i culturals a la població de la zona.
Tenim moltíssimes ganes d'iniciar aquest projecte, tot i que també hem d'admetre que estem una mica inquietes... és normal, oi?¿ Sort n'hem tingut de la gent de la Xarxa d'Enllaç amb Palestina que ens han donat suport abans i segur que durant i després de l'estada. Molts petons a totes i tots!

I per acabar, només dir-vos que intentarem escriure cada dia, però que si no ho podem fer, sigueu pacients...