06 d’agost, 2008

Camp de refugiats, Jenin

Avui hem tocat de peus a terra… Els testimonis de les persones amb qui hem parlat ens han fet posar la pell de gallina. Com mes escoltes la gent descobreixes no una historia sino “les histories” amb les que s`enforteixen en la seva vida diaria.
La ciutat de Jenin va ser assetjada durant el 2002, despres de la 2a intifada ja que es considerava un dels nuclis de mes perill per la resistencia. Com sempre, reben els innocents, ens ha xocat veure la Creu Roja destruida i una de les ambulancies cremades quan anaven simplement a socorrer.
Amb la ferralla dels cotxes, un artista alemany va fer l`estatua d`un cavall a l`entrada del camp de refugiats. Alla, es respira un clima intens, les parets plenes dels posters dels martirs, les cases massa properes per poder aprofitar l`espai, els nens i joves al carrer sense saber que fer… I aquesta sensacio d`ofec, de no poder marxar d`un lloc que en el fons tampoc sents com a casa teva, de veure les llums de la terra on abans vivies i veure que passen els anys i que aquests pocs quilometres segueixen essent tant lluny… Es poden dir refugiats aquells que hi son des del 48? Aixo no hauria de ser un fet temporal? I no els hauria d’atorgar algun minim dret, enlloc de ser victimes de noves agressions? Pero quan hem preguntat al Youssef per aquest tema, nomes ens ha pogut contestar amb rabia la humiliant sensacio que viu tota persona refugiada cada cop que ha de fer cua per tenir el seu racionament de menjar. L’ONU no fa res de res per ajudar-me a recuperar la meva casa, la meva vida, la meva terra, pero em dona una mica d’arros. Doncs gracies. Potser si pugues recuperar la meva anterior vida, ja no necessitaria la seva caritat amb regust de culpabilitat. Pero gracies.
Es impactant estar davant del Yousef i mirar-lo als ulls mentre explica la historia de la seva vida, dels seus amics, familiars, companys, veins… la historia d'una gent, d'un poble, la historia de Palestina. Ell ho explica tot amb una aparent serenor pero els seus ulls….. els seus ulls brillen, s'encenen i s'apaguen, mostren tristesa i rabia, impotencia i desesperanaca pero enmig de l'esgotament, lluita i resistencia. De debo que cada vegada que obre la boca totes ens quedem impressionades, el cap ens funciona a mil per hora pensant: I ara que diem? Quina cara posem? En tots els casos hem optat pel silenci, qualsevol cosa que diguessim seria inadecuada perque resulta que el que explica no es pot consolar ni amb paraules ni expressions; no existeix un consol possible davant de tanta, tanta i tantissima injusticia.
Hem visitat un amic del Youssef que ens ha ensenyat una de les poques coses que ha pogut veure de la seva terra des que es aqui… un pedra que el Youssef l`hi ha portat de casa seva, ja que ell no hi pot tornar! Un petit tros de terra, que guarda a la seva casa “provisional” de gran valor per ell. Ens ha impactat. Ens ha impresionat veure que una pedra que nosaltres no li donem cap importancia per ell es l’unic testimoni que queda d’allo que tan anhela, tornar. Despres d’una estona xerrant hem baixat del terrat per posar els peus a terra, I mai millor dit, ja que al baixar ens han proposat de coneixer el pare de Mohamed.
Som a l’any 2002, a les 12 de la nit, un pare de familia seu amb els seus nets i la dona del seu fill al menjador de la seva llar de refugiats. Senten crits al carrer, s’espanten, el neguit puja per l’esquena, decideixen amagar-se a l’habitacio mes segura de la casa, un soldat entra, dos trets, forts i clars, un a la ma i un al peu. L’home cau a terra, te por, creu que es el final, pero veu que no, que encara n’hi ha mes de maldat, l’obliguen a aixecar-se del terra i sortir de casa caminant, per la porta del davant. Camina pels carrers, cau, sembla que el recullen i es desperta a l’hospital. Fi.
Aquesta esfereidora historia podria ser un conte de terror, I be, si que ho es, pero no es un conte, es un relat veridic, el pare del Mohamed, ara al 2008, amb 80 anys a l’esquena i una claredat de ment que fa por.
Tot aixo ens ho explica mentre intentem fer el cor fort, i veure el refresc que ens ha ofert, no podem, es massa, no hi ha paraules, nomes sentiment, ens desbordem, seiem amb ell, l’escoltem i intentem entendre i patir la crua realitat, no podem es massa, pero es real. Aquestes persones son reals, els camps son reals, la violencia es real, la maldat es real, la voluntat es real, la resistencia es real, l’anhel de la justicia es real, la terra es real, Palestina es real encara que el mon ens faci creure que es un miratge.
La veritat es que avui ens hem quedat sense paraules, sense preguntes, sense saber que dir nomes silenci com el que des de tot el mon es segueix donant als palestins.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola noies;

Avui realment heu tingut un dia dur.Mireu de relexar-vos, calma, penseu amb el cap i mireu de no deixa-vos portar per els sentiments tot i lo dur que sembli que us digui aixó. Sou aquí per posar el vostre granet de sorra i alegria als nens del casal i amb el vostre testimoniatge explicar i transmetre la realitat. Aneu amb molt de compte i òbriu be els ulls.Veient el que ha passat amb els vostres companys es una mostra mes de la tensió que hi ha.
Sigueu fortes i ànims que tot anirà be, realment els vostres companys deuen haver passat un gran susto.

Espero que demà en el casal ho pogueu tenir tot mes organitzat i pogueu passar una bona estona que falta els hi fa i ara també a vosaltres.

Hi ha moltes injusticias en aquest mon però també hi ha molt bones persones lluitant i fent les coses be.

Maasalame

Bona nit i una abraçada a totes
Martha

Anònim ha dit...

Només amb el vostre relat a mi també se m'ha posat la pell de gallina. Realment el silenci és l'únic que se t'actut fer en moments tant intensos com aquests. L'assetjament a Tel Romeida que han patit un altre grup de catalans suposo que encara et fan posar més alerta de que s'ha de vigilar per on passes i amb qui et topes. Que lluny queda aquesta realitat tant dura quan estàs a casa... Però el comentari que ha fet la Martha m'ha fet reflexionar. És veritat que vosaltres sou les que veniu amb les piles carregades i amb la il.lusió de donar una mica de felicitat, tasca complicada però al final molt gratificant. Des d'aquí us envio una forta ració d'ànims. Seguiré llegint les vostres cròniques cada dia.
Una abraçada ben gran.

Anònim ha dit...

Hola noies!

A mesura que anava llegint els vostres escrits m'anava quedant més glassada... bé més que glassada... se m'omplen els ulls de llàgrimes... probo d'entendre com us sentiu vosaltres, m'imagino que és molt dur. Però tal i com deieu, una de les coses que us sorprenen son la força, i les ganes de lluitar i tirar endavant d'aquesta gent. I vosaltres, com diu la Martha, esteu aquí per posar el vostre gra de sorra, explicar tot el què veieu, pq tot això que està passant no s'amagui. No us enfonseu, sigueu fortes, ànims.Sou molt valentes.

Un petó molt molt molt gros per totes

Sara Ramis

Anònim ha dit...

Llegint aquest blog, se'm cauen les llàgrimes, al recordar amb més claretat tota la impotència i ràbia que vaig sentir. També em moro d'enveja no ser-hi allà aquest any.
Sigueu molt fortes! ells necessiten que els escolteu, que els acompanyeu en el seu dolor. Aquest és el regal més gran que els hi podeu fer.

Anònim ha dit...

Hola!
Realment els escrits són impactants i tot el que esteu vivint també.
Espero que tot vagi molt bé. Seguiu escrivint que és genial!!
Un petó,
Alba M.

Anònim ha dit...

Guapes, em sembla tot massa...nose, MASSA. Dema us escric amb m'es ganes i el cap clar. Sou molt fortes, ploro llegint un simple blog mentre ells no poden ni plorar ja que es normal que els escopeixin, peguin, tirin trets i violin. Seguiu endavant. un peton[as!!!! i molts anims.

Proserpina

Anònim ha dit...

L'latre dia llegia un article a "El Pais" d'Alain Touraine que començava així: "Somos muchos los convencidos de que la creación de un Estado palestino independiente que reconociese a Israel sería clave para resolver muchos de los conflictos entre los países ribereños del Mediterráneo"...continua,"Si es evidente que las partes implicadas no pueden ponerse de acuerdo, si también lo es que Estados Unidos ya no tiene capacidad para imponer o promover una solución, ¿no le corresponde ahora no tanto a Europa como a un conjunto más amplio -formado por países miembros de la Unión Europea y por otros países mediterráneos- servir de garantía y apoyo a unas negociaciones cada vez más indispensables, en particular para los palestinos, divididos, hambrientos y sometidos a la presión siempre creciente de Israel?" ..."Por otra parte, las señales que nos han llegado en los últimos tiempos sobre la posibilidad de que Estados Unidos cambie su política respecto a Irán pueden anunciar el comienzo de la solución de uno de los aspectos más peligrosos de la situación en Oriente Próximo. Dados los vínculos de Hamás y Hezbolá con Irán, un preacuerdo entre Washington y Teherán podría favorecer de modo decisivo la formación de un amplio grupo de apoyo a todos los intentos de acuerdo y de paz, es decir, los intentos que aspiran a la construcción de un Estado nacional palestino.Si estas hipótesis fuesen confirmadas durante los próximos meses, habría que reconocer el éxito de la iniciativa impulsada por Nicolas Sarkozy, y cuyo primer logro, la realidad del encuentro en París entre países europeos y mediterráneos, ha demostrado que se pueden hacer más cosas de las que se pensaban.

En todo caso, es difícil negar que en un momento en el que hasta los más optimistas se desanimaban y en el que ya nadie osaba imaginar una solución al problema del que dependen todos los demás, el de las relaciones entre Israel y los palestinos, la situación ha vuelto a evolucionar.


Alain Touraine es sociólogo y director del Instituto de Estudios Superiores de París. Traducción: José Luis Sánchez-Silva.

No trobeu que és optimista?

Mònica Mackay i Júlia Macarulla

Anònim ha dit...

Molt ben escrit, molt bona feina,
endavant!