Hi ha certes coses que son universals i aquests dies hem descobert que la infancia es una d'elles. Les eternes reunions de monitors, amb discrepancies incloses, tambe...
I es que des d'ahir, hem comencat la nostra tasca com a voluntaries al casal d'estiu. Imagineu-vos uns 80 xavals, dividits en 4 grups, d'entre 6 i 14 anys. Fins a 14 anys, perque als 15 ja formen part de l'equip de monitors (aqui se'n diuen liders, que no deixa de ser un nom que ens fa una mica de riure...), i encara que aqui tots semblin mes grans del que son, no deixen de tenir quinze anyets... Tots ells i elles voluntaris.
L'objectiu del casal, es pot resumir en oferir una activitat ludica i educativa als infants i joves de Jenin, durant l'epoca en que no hi ha escola. L'activitat es als matins, de nou a quarts de dues, amb dinar inclos (una pita).
Ahir i avui hem pogut incloure algunes activitats 'nostres'. Que ens ha sorpres? Doncs comprovar que els nens i nenes s'ho passen igual de be amb exactament les mateixes activitats que fariem amb nens i nenes catalans (avui hem cantat amb ells el 'make tume', que sera el proper, unes caramelles?). I que hi ha tants jocs i contes similars! El joc de les cadires, el del mocador, la bomba, el picaparet, el boogieboogie... si fins i tot compartim el conte de la caputxeta vermella (tot i que la protagonista palestina te un altre nom mes poetic: leila!)
Hem d'admetre que hem arribat amb la nostra 'manera de treballar' occidental, en que ens agrada tenir-ho tot programat (o gairebe) i ens ha descolocat una miqueta que aquest grup treballes de manera mes improvisada, amb els riscos que aixo comporta: Son mltes hores per omplir amb activitats, son grups d'uns 5 monitors i cal posar-se d'acord... pero sobretot i el que mes ens preocupa, quin ha de ser el nostre paper enmig d'aquest petit caos?
Us podeu imaginar que nosaltres no hem sabut massa que ni com dir-ho (home, venir de fora i posar-te a donar llicons, no es la millor manera d'entrar amb un grup de gent que porta treballant des de fa temps)... pero no tenim maneres de treballar tan diferents, ells tambe han vist que l'organitzacio fallava una mica i havent acabat el casal, ens hem reunit tots i totes al centre per plantejar l'activitat de dema d'una altra manera. No us podeu imaginar com ens ha costat arribar a una conclusio!! (si, aqui les reunions de monitors son tan llargues com a catalunya, no es broma!). El cas es que hi hem arribat. Ja us explicarem com ha anat...
Nomes una darrera reflexio, i es que quan pensem activitats a fer amb aquests nens i nenes, hem de tenir cura amb algunes coses. Avui, explicant el conte de la rateta que escombrava l'escaleta als monitors i monitores, un d'ells ha proposat de canviar el final per un que no fos tan tragic. Que aqui ja n'hi ha prou de coses tristes. De rao no n'hi falta.
